|
Lo País de Brageirac recapta mila e un castèls, bastidas,
capèlas e abadiás… A ‘quel eretatge prestigiós s’ajustan las
arquitecturas tradicionalas : ne’n far l’inventari, quò’s se
balhar lo pus brave dels pretèxtes de córrer per los vilatjons
e lo campèstre d’aquel territòri amb una passejada-plaser a l’entorn
de saber-far ancians que, d’unes còps, an crosat l’Istòria.
 La riquesa dels umiles
Implantacion dels bastiments, mesa en òbra dels materials,
utilisacion del sòl, integracion dins lo paisatge... Veiquí çò
que fai la qualitat e la varietat del patrimòni arquitectural
rural en País de Brageirac, l’una de las expressions las mai
claras de sa cultura — per çò que son los òmes d’aquí qu’an
bastit aquels edificis, amb los materials locals, dins lo
respèct de las tradicions.
Una granda economia de mejans fuguèt totjorn la règla e, d’aquela
volontat, son nascudas construccions que se fondan demest las
autras e s’armonisan amb lo paisatge. Paradoxalament, quò’s
aquel comportament d’umilitat que a balhat noblesa e gràcia a
la pus modesta de las bastendas. Brava leiçon de discrecion
que nos balhan nòstres ancians...
Lo juec de la seduccion
Quand òm las vei de lonh, aquelas arquitecturas nos pertòcan
per lor simplicitat, lors colors...
Sobrietat dels volums, armonia de las teuladas, justesa de las
proporcions, tot a son importància dins aquel juec de la
seduccion ! De pus prèp, matièras e detalhs prenon l’avantatge,
la libertat dels artistes bastisseires se mòstra, las colors
cambian, lo rebatedís e lo teulat se paran de mila nuanças...
La gràcia dels vielhs ostals ten a de menudas imperfeccions
que ne’n son pas, a lor escala prigondament umana,
consequéncia de l’usatge del pè (32,4 cm) puslèu que del
mètre, e al saber-far de l’artesan, e mai a sa franquesa :
botet pas en valor lo gran de la mai brava pèira en amagar las
autras jos la cauç ?
 Lo bonaür es dins la diversitat
Aquels edificis s’organisan a partir d’elements essencials :
ostal, granja-estable, potz.
Vendràn puèi s’apondre, a l’agrat de las generacions, un
colombièr, una remesa, dels establets per las bèstias... e, se
los mejans financièrs son aquí, un “vertadièr” ostal !
Demolicions e ajusts modificaràn pauc a pauc lo bastit
original — mas sens jamai lo desnaturar.
L’abitat rural se compausa de modèsts vilatges, de maines o de
bòrdas escartadas. Se destria l’ostal de vilatjon e los autres
: lo del jornalièr (o bordariá), del meitadièr o del petit
proprietari, l’ostal d’espleitacion o la del mèstre...
La disponibilitat immediata dels materials a logicament menat
a la diversitat e a la beutat bruta d’aquelas arquitecturas...
Atal, lo calcari blanc d’Aimet o de Vilafranca-de-Lonchac es
delicat de trabalhar mentre que la varietat color de mèl de
Belmont o Santa-Alvèra se prèsta a totas las proësas del
peirièr. Dins la forest del Landés, òm adòpta lo corondat
garnit de bricons o d’entorchat — argila, jonc, palha e pials
de bèstias boirats. Dins los endrechs ont la pèira manca, coma
a Gardona, òm utilisa lo pan de buesc e una maçonariá mixta
amb galets e bricas platas. A Brageirac o Eissijac, lo pan de
buesc recobèrt amb un enduit serv a bastir “a pauc de còst”
los estatges d’un immòble sus un planpè en pèira.
L’ardesa e la lausa son pas fòrça utilisadas e quò’s los
teules plats e canal que se partatjan lo territòri, amb una
proporcion pro importanta de cobèrts pendós — se parla laidonc
de teulat “galés” o “celtic”.
Òm tròba tanben de teulats amb pans rots (a la Mansart), ont
l’òm associa bravament los dos tipes de teules.
 Au destorn de l’Istòria
L’utilisacion d’unes materials, la preséncia de construccions
especificas dins de luòcs precís son sovent ligats a de fachs
istorics : veiquí tres exemples.
• Quand òm arriba a Montanhac-la-Crempsa, òm es susprés de
descobrir tant de bravas chartrosas dins un ranvèrs que pareis
tan “paubre”. Mas, aquò fai un sègle, aicí i aviá pertot la
prosperitat : lo vilatge èra cap-luòc de canton (avant d’èsser
“destronat” per Vilamblard e de pèrdre sos notables), l’agricultura
fasiá flòri e de grandas familhas contrarotlavan las
industrias de la val de la Crempsa.
• Datant de la fin de l’Edat Mejan, l’usatge del teule plat
seguissiá l’installacion de migrants venguts del Nòrd.
• Los madriers de casse dels ostals dichs “à empilatge”, de
quela quita epòca, testimonhan de l’existéncia de braves bòscs
de fust d’òbra
— que seràn puèi devastats al moment d’una respelida
demografica.
Tot es dins la faciada
Dins mai d’un cas, la Dordonha garda son imatge rural del
sègle XIXen. Çò que fuguèt longtemps un andicap constituís uèi
una vertadièra riquesa, per pauc que l’òm sàpia la mestrejar...
Aparar lo patrimòni arquitectural rural, l’adobar corrèctament,
quò’s contribuir a sa defensa e a la salvagarda dels paisatges
e, laidonc, favorisar un desvolopament toristic armoniós.
Respectar l’originalitat de cada construccion, conservar los
materials d’origina, utilisar dels produchs ancians d’aprèp
las tradicions localas... Tals son los comandaments que
deurián guidar tota tentativa de restauracion, en complement a
‘quel precèpte : “L’ostal aparten pas a lo que i demòra, mas a
lo que lo gaita.”
|
|
