Acuèlh  >  Patrimòni  >  Ostals de las vilas, ostals del campèstre...

 Ostals de las vilas, ostals del campèstre...

 


Lo País de Brageirac recapta mila e un castèls, bastidas, capèlas e abadiás… A ‘quel eretatge prestigiós s’ajustan las arquitecturas tradicionalas : ne’n far l’inventari, quò’s se balhar lo pus brave dels pretèxtes de córrer per los vilatjons e lo campèstre d’aquel territòri amb una passejada-plaser a l’entorn de saber-far ancians que, d’unes còps, an crosat l’Istòria.

La riquesa dels umiles

Implantacion dels bastiments, mesa en òbra dels materials, utilisacion del sòl, integracion dins lo paisatge... Veiquí çò que fai la qualitat e la varietat del patrimòni arquitectural rural en País de Brageirac, l’una de las expressions las mai claras de sa cultura — per çò que son los òmes d’aquí qu’an bastit aquels edificis, amb los materials locals, dins lo respèct de las tradicions.
Una granda economia de mejans fuguèt totjorn la règla e, d’aquela volontat, son nascudas construccions que se fondan demest las autras e s’armonisan amb lo paisatge. Paradoxalament, quò’s aquel comportament d’umilitat que a balhat noblesa e gràcia a la pus modesta de las bastendas. Brava leiçon de discrecion que nos balhan nòstres ancians...

Lo juec de la seduccion

Quand òm las vei de lonh, aquelas arquitecturas nos pertòcan per lor simplicitat, lors colors...
Sobrietat dels volums, armonia de las teuladas, justesa de las proporcions, tot a son importància dins aquel juec de la seduccion ! De pus prèp, matièras e detalhs prenon l’avantatge, la libertat dels artistes bastisseires se mòstra, las colors cambian, lo rebatedís e lo teulat se paran de mila nuanças...
La gràcia dels vielhs ostals ten a de menudas imperfeccions que ne’n son pas, a lor escala prigondament umana, consequéncia de l’usatge del pè (32,4 cm) puslèu que del mètre, e al saber-far de l’artesan, e mai a sa franquesa : botet pas en valor lo gran de la mai brava pèira en amagar las autras jos la cauç ?


Lo bonaür es dins la diversitat

Aquels edificis s’organisan a partir d’elements essencials : ostal, granja-estable, potz.
Vendràn puèi s’apondre, a l’agrat de las generacions, un colombièr, una remesa, dels establets per las bèstias... e, se los mejans financièrs son aquí, un “vertadièr” ostal !
Demolicions e ajusts modificaràn pauc a pauc lo bastit original — mas sens jamai lo desnaturar.
L’abitat rural se compausa de modèsts vilatges, de maines o de bòrdas escartadas. Se destria l’ostal de vilatjon e los autres : lo del jornalièr (o bordariá), del meitadièr o del petit proprietari, l’ostal d’espleitacion o la del mèstre...
La disponibilitat immediata dels materials a logicament menat a la diversitat e a la beutat bruta d’aquelas arquitecturas... Atal, lo calcari blanc d’Aimet o de Vilafranca-de-Lonchac es delicat de trabalhar mentre que la varietat color de mèl de Belmont o Santa-Alvèra se prèsta a totas las proësas del peirièr. Dins la forest del Landés, òm adòpta lo corondat garnit de bricons o d’entorchat — argila, jonc, palha e pials de bèstias boirats. Dins los endrechs ont la pèira manca, coma a Gardona, òm utilisa lo pan de buesc e una maçonariá mixta amb galets e bricas platas. A Brageirac o Eissijac, lo pan de buesc recobèrt amb un enduit serv a bastir “a pauc de còst” los estatges d’un immòble sus un planpè en pèira.
L’ardesa e la lausa son pas fòrça utilisadas e quò’s los teules plats e canal que se partatjan lo territòri, amb una proporcion pro importanta de cobèrts pendós — se parla laidonc de teulat “galés” o “celtic”.
Òm tròba tanben de teulats amb pans rots (a la Mansart), ont l’òm associa bravament los dos tipes de teules.


Au destorn de l’Istòria

L’utilisacion d’unes materials, la preséncia de construccions especificas dins de luòcs precís son sovent ligats a de fachs istorics : veiquí tres exemples.
• Quand òm arriba a Montanhac-la-Crempsa, òm es susprés de descobrir tant de bravas chartrosas dins un ranvèrs que pareis tan “paubre”. Mas, aquò fai un sègle, aicí i aviá pertot la prosperitat : lo vilatge èra cap-luòc de canton (avant d’èsser “destronat” per Vilamblard e de pèrdre sos notables), l’agricultura fasiá flòri e de grandas familhas contrarotlavan las industrias de la val de la Crempsa.
• Datant de la fin de l’Edat Mejan, l’usatge del teule plat seguissiá l’installacion de migrants venguts del Nòrd.
• Los madriers de casse dels ostals dichs “à empilatge”, de quela quita epòca, testimonhan de l’existéncia de braves bòscs de fust d’òbra
— que seràn puèi devastats al moment d’una respelida demografica.


Tot es dins la faciada

Dins mai d’un cas, la Dordonha garda son imatge rural del sègle XIXen. Çò que fuguèt longtemps un andicap constituís uèi una vertadièra riquesa, per pauc que l’òm sàpia la mestrejar... Aparar lo patrimòni arquitectural rural, l’adobar corrèctament, quò’s contribuir a sa defensa e a la salvagarda dels paisatges e, laidonc, favorisar un desvolopament toristic armoniós.
Respectar l’originalitat de cada construccion, conservar los materials d’origina, utilisar dels produchs ancians d’aprèp las tradicions localas... Tals son los comandaments que deurián guidar tota tentativa de restauracion, en complement a ‘quel precèpte : “L’ostal aparten pas a lo que i demòra, mas a lo que lo gaita.”
 
 

 
 

Retorn a la pagina d'acuèlh Occitan